La Mitologia en l’art

Els mites i llegendes clàssiques han arribat fins als nostres dies gràcies al fet que autors van codificar i estructurar la mitologia i els seus components. Així, Hesíode (VIII-VII aC), amb el seu poema Teogonia, realitzà el primer intent d’esquematitzar el llinatge dels déus grecs i narrar l’origen del Cosmos. A partir d’aquest moment, trobem un munt d’autors que, a través dels seus epítets, ens relataran històries fascinants sobre l’origen del món o sobre les aventures dels déus i herois. Alguns exemples són Homer (Vlll aC), amb la famosa Odissea d’Ulisses o el relat de la ira d’Aquil·les en la Ilíada; Sòfocles (V aC), amb Èdip Rei, o Ovidi, que relatarà en les seves Metamorfosis la història del món des del seu origen fins a la deïficació de Juli Cèsar.

La conservació d’aquests relats ens ha permès conèixer quins eren els mites que formaven part de la societat grega i romana i han sigut font d’inspiració per artistes que han vist en aquestes històries innumerables valors espirituals i oportunitats per a la reflexió i la creació d’obres d’art.

Tot i que en aquest blog només parlarem de la representació dels mites en l’escultura, la mitologia ha servit d’inspiració per artistes de molts altres camps.

Per exemple, la música ha sigut un vigorós camp de cultiu del mite clàssic. La mitologia ha servit com a inspiració de peces musicals de diverses èpoques, tant de la barroca, preocupada pels valors artesanals de la música, com del romanticisme, on la música esdevenia el màxim símbol de l’expressivitat personal.

La creació de l’univers, potser pel seu caràcter calamitós, ha sigut un dels temes més conreats en aquest camp, amb obres com l’oratori de ”La Creació” compost per Joseph Haydn (1732-1809) o el ballet de Darius Milhaud (1892-1974) ”La Creació del món”.

També la mitologia ha tingut un prolífic ressò en el món de les lletres. Nombrosos autors han trobat en les històries narrades en la mitologia grecoromana l’eix vertebrador dels seus llibres. ————————-

Atena Pàrtenos
Reproducció de la majestuosa escultura criselefantina de la deessa grega Atena, obra de Fídies, que estava situada a l’interior del Partenó.

Pel que fa el món de les arts plàstiques, els autors s’han inspirat en els relats clàssics amb la finalitat de donar forma a l’imaginari de la mitologia. Al llarg de l’època clàssica, els autors van crear imatges de les divinitats amb l’única finalitat del culte. Les escultures divines tenien una funció religiosa i solien trobar-se en espais dedicats a l’oració, principalment a l’interior dels temples.

Un cop desaparegut el món clàssic, el tema mitològic no tornarà a ser utilitzat fins al Renaixement, època que denota una certa enyorança de l’Imperi Romà. La societat teocràtica de l’Edat Mitjana evolucionarà amb l’humanisme, en el qual l’home esdevé el centre. Sorgirà la figura d’un home cultivat en totes les variants del coneixement i amb un gran interès per les arts, la política i les ciències.

Serà en aquest moment, juntament amb el barroc, quan apareixeran grans autors com Leonardo Da Vinci, Rafael, Botticelli o Caravaggio, que prendran aquests mites no des del seu sentit més literal (deixen de banda el seu propòsit religiós), sinó amb la finalitat d’interpretar el pensament humà i de situar-los dins d’un àmbit espiritual. S’establiran al·legories entre els personatges i aspectes de la vida terrenal. Per exemple, Afrodita Venus– representa la bellesa o l’amor sagrat i profà, AtenaMinerva-la raó, HeraJuno– la gelosia, AresMart-l’ horror de la guerra, etc.

ve
                                                Naixement de Venus (1485)- Sandro Botticelli.

Cal remarcar que a partir del Renaixement el tema mitològic serà una constant en aquest camp. El barroc ens deixarà grans obres escultòriques com les de Bernini, la majoria de temàtica mitològica com Apol·lo i Dafne o el Rapte de Proserpina i grans pintures com el Mart de Velázquez o el Deucalió i Pirra de Rubens.

La temàtica mitològica seguirà present en el Romanticisme, amb obres pictòriques com el famós Saturn devorant el seu fill, pintat per Goya per plasmar al·legòricament l’angoixa que va patir durant el període de Ferran Vll. O en el Neoclassicisme amb obres escultòriques com el famós Amor i Psique de Canova, exposat al Louvre.

També hi ha un espai per a la mitologia en l’art contemporani com ho demostra el Naixement de Venus, realitzat per l’autor simbolista Odilon Redon o pel gravats Suite Vollard de Picasso que representen el minotaure i altres escenes mitològiques.

Com podeu observar, doncs, la mitologia ha esdevingut al llarg de la història de l’art una font inesgotable d’inspiració per a artistes d’èpoques totalment diferents. Si ens fixem en els exemples de Botticelli i Odilon, veiem que un mateix tema pot ser representat de maneres ben diverses sempre dins de les característiques del període del qual formen part els seus autors, però l’essència del mite continua sent la mateixa.