APOL·LO DE BELVEDERE

Títol: Apol·lo Belvedere
Autor: Leòcares
Cronologia: 340 aC
Localització: Museus Vaticans (Roma)
Estil: Grec

L’Apol·lo de Belvedere és una copia romana realitzada en marbre d’una obra original grega en bronze. Va ser redescoberta a la fi del segle XV, durant el Renaixement, en el pati del Palau Belvedere (d’aquí el seu nom).

Considerada la millor escultura antiga pels neoclassicistes, l’Apol·lo encapsula els ideals de perfecció estètica per a la part occidental del món. Tot i que ni la data en la qual va ser realitzada ni l’autoria no es coneixen amb exactitud, molts experts dedueixen que l’obra va ser realitzada per Leòcares, conegut escultor grec, durant el s. lV aC.

belvedere_apollo_pio-clementino_inv1015_n5 –

El déu Apol·lo és representat quasi en mida real (2.24 m) i totalment nu. Només porta com a calçat unes sandàlies i una lleugera capa (clàmide) que li envolta el coll i part del braç esquerre. El braç esquerre es recolza en un tronc sobre el qual s’enfila una serp. Una cinta travessa el seu pit per subjectar el buirac, que penja sobre l’espatlla esquerra. Els cabells, lleugerament arrissats i realitzats amb un trepà (instrument que perfora i produeix incisions profundes), es recullen dalt del cap mitjançant un strophium, una banda simbòlica de reis i déus.

–

Apol·lo és representat amb gran dinamisme i energia. En la seva posició i la seva musculatura podem apreciar l’esforç i moviment que acaba de realitzar. L’escultor ha sigut capaç de captar un instant fugaç en la seva representació. Aquest moment consisteix en l’episodi en què Apol·lo acaba de vèncer la serp Pitó, un monstre que havia causat problemes a la zona de Delfos. Tot i que quan va ser trobada la figura no tenia mans (les actuals van ser restaurades per deixebles de Miguel Àngel) la posició d’aquestes fan pensar que el déu subjectava un arc.

Com hem dit abans, el jove déu és el model de la perfecció humana i representa l’ideal de bellesa grec. El treball del marbre és exquisit i la preocupació de l’autor per reflectir l’anatomia perfecta fa que aquesta obra encara representi el model de bellesa europeu. El contraposat accentua el moviment de la composició: la cama dreta sosté el pes de la figura mentre que el braç dret queda darrere, recolzat en el tronc.

L’Apol·lo mostra les característiques distintives de l’art hel·lenístic, marcat sobretot en el modelatge mòrbid del cos i els plecs del mantell que creen forts clarobscurs.

Tot i que durant els segles XV i XVl, l’escultura va ser molt aclamada, durant els segles posteriors i amb el descobriment de noves obres, va quedar relegada a un segon pla. No va ser fins al s. XlX, amb el corrent neoclassicista i amb les teories del Winckelman, que l’obra va tornar a adquirir l’estatus que mereix.