ESTILS

• GREC: Les manifestacions arquitectòniques i escultòriques de l’art hel·lènic van deixar de banda el monumentalisme dels estils orientals precedents i es van orientar cap a una recerca incansable de la bellesa basant-se en l’harmonia i en la proporcionalitat en relació amb l’ésser humà. L’escultura grega es va realizar essencialment en bronze i marbre tot i que també es van utilitzar altres materials com fusta, or i vori. Es distingeixen dues tipologies principals: el relleu i l’escultura exempta. El tema central de l’escultura grega va ser la figura humana, amb la qual van ser representats déus, herois i atletes. Una altra característica de l’escultura hel·lènica va ser la policromia amb què estaven recobertes totes les peces. En l’evolució de l’escultura grega s’hi distingeixen tres grans etapes:

·Període arcaic (segles Vll-Vl aC): L’escultura es va caracteritzar per la representació de figures humanes masculines, anomenades koúroi o curos (atletes nus) i femenines, anomenades kórai o cores (sacerdotesses). Quant a formes i estil, aquestes figures reflecteixen clarament la influència de models orientals de l’antic Egipte: rigidesa, frontalitat, monumentalitat i concepció esquemática de les diferents parts del cos i el rostre a partir de la geometria.

 –

·Període clàssic (segles V-lV aC): Va mostrar en el seu conjunt la preocupació dels artistes (Policlet, Miró i Fídies) per reproduir l’anatomia humana amb proporcions equilibrades, en les quals s’intenta assolir el model ideal de bellesa. Per assolir aquestes qualitats d’equilibri i bellesa, els autors representaven les figures en postures més naturals, com el contraposat o la corba praxiteliana. A més, es van perdre la rigidesa i la frontalitat i es van establir cànons de proporcions matemàtiques. Cap al segle lV, es configura el período postclàssic. Els autors (Escopes, Lísip, Praxíteles) van mostrar una gran preocupació per reflectir els sentiments i les emocions.

 –

·Període hel·lenístic (segles lV-l aC): L’escultura grega sintetitzarà tot el camí recorregut i presentarà composicions dinàmiques que trencaven amb els cànons de serenitat i equilibri clàssics. Els rostres dels personatges es representen amb una gran expressivitat, mostran sentiments de passió i sofriment. També hi van proliferar els grups escultòrics i els retrats.

–

• ROMÀ: La cultura i l’art de l’antiga Roma tenen un origen molt eclèctic, perquè assimilaren moltes influències i molt variades dels diferents pobles conquerits. En aquest aspecte, van ser especialment notables l’herència estrusca, la grega i finalment l’hel·lenística, aquesta darrera procedent de l’Orient Pròxim i d’Egipte. Aquesta influència envers l’art etrusc i l’art grec es veu reflectida en l’estatuària romana. Destaca sobretot el retrat (bust, escultura exempta i eqüestre) i el relleu històric. A banda del marbre, els escultors romans també van treballar amb pedra i bronze. Cal assenyalar la gran quantitat de còpies en marbre fetes a partir d’originals grecs en bronze malauradament desapareguts. Des del punt de vista cultural i artístic, s’ha diferenciat l’art romà en dos períodes:

·El Republicà (segles lll-ll aC) durant el qual s’observa la influència de les formes culturals gregues i etrusques.

–

·L’Imperial (segles l aC-V dC), en el qual s’inclou l’art tardoromà iniciat a la darreria del segle lll dC.

–

• RENAIXEMENT: Al llarg del segle XV les noves tendències artístiques es van desenvolupar a Itàlia. El Renaixement suposa la recuperació de l’Antiguitat i la desaparició d’allò medieval de resultes de la influència cultural del classicisme romà. En aquesta evolució hi va tenir una influència decisiva l’Humanisme, un corrent ideològic filosòfic i cultural que va tenir com a característica notable la valoració de l’art clàssic de la Grècia i Roma antigues, que els artistes prenen com a model de perfecció a imitar. Des d’una perspectiva social, es va pasar de l’artista artesà a la figura de l’artista creador que es considera responsable absolut de la seva obra. També apareix en aquesta època la figura del mecenes. Cronològicament el Renaixement comprèn dos períodes:

·Quattrocento (segle XV): L’escultura reinaixentista d’aquest període caracteritza per la proporcionalitat, reprenent el cànon de nou caps utilitzat durant el final del període clàssic grec, així com el contraposat i les cames obertes en compàs. Destaquen les representacions inspirades en l’hagiografia, temes bíblics i temes mitològics.

–

·Cinquecento (segle XVl): L’escultura del Cinquecento va continuar amb la línea clàssica del Quattrocento, interessada principalment pel naturalisme i per l’home i amb una tendencia clara al monumentalisme. S’hi aprecia un predomini de les línies corbes, que recorden l’escultura grega, i la utilització de la forma serpentinata. Destaca Miquel Àngel.

 –

• MANIERISME: El terme Manierisme es va encunyar durant el segle XX per diferenciar el període de l’art europeu (1515-1590) entre el Renaixement i el Barroc. Té l’origen en les últimes obres escultòriques de Miquel Àngel i els seus deixebles. El temes són preferentment fantàstics o esotèrics, així com també eròtics i cortesans. L’escultura manierista es basa en la multifacialitat. Benvenuto Cellini defensava que l’escultura és set vegades millor que la pintura perquè té vuit punts de vista, mentre que la pintura només en té un. En el cànon manierista les figures s’allarguen i es retorcen sobre si mateixes, creant una forma serpentinata o helicoïdal. El públic de l’art manierista és l’aristocràcia que cerca obres en les quals destaquin l’elegància, el virtuosisme i la recerca d’una bellesa artificiosa. Es tracta, en definitiva, d’un art frívol, refinat, luxós, teatral, decadent i sensual.

• BARROC: S’entén per barroc l’estil que durant el segle XVll i una part del segle XVlll sorgí a Itàlia i s’estengué per Europa i, que amb un llenguatge propi i complex, va elaborar solucions estètiques i formals diverses que reflecteixen una visió contradictòria i alhora unitària que caracteritza l’esperit de l’època. En l’art barroc es pot veure la manifestació dels tres poders establerts: l’Església, la monarquia i la burgesia. L’escultura barroca adquireix un valor omnipresent, ja que es desenvolupa en façanes, retaules i monuments públics diversos. Els materials utilitzats pels escultors varien segons la zona de producció. La pedra s’utilitza de manera generalitzada a totes les zones on se’n produeix, si bé a Itàlia es fa servir principalment el marbre combinat amb alabastre i bronze. A Espanya el material predominant serà la fusta. La tipologia i la temàtica de les obres és diversa, amb temes religiosos o monuments funeraris de papes, reis o prínceps. També es dóna una temática de contingut mitològic, com en el cas de Bernini (escultor barroc per excel·lència), però amb un clar sentit simbòlic referit a les virtuts humanes. La figura exempta o de ple volum es relaciona amb el relleu perquè juga amb l’unifacialitat (únic punt de vista) de la representació i trenca amb la multifacialitat (diversos punts de vista) manierista.

• NEOCLASSICISME: L’estil neoclassicista (s.XlX) va ser una reacció contra els excessos del Barroc i el Rococó. Va voler abandonar la imaginació i sotmetre l’art al predomini de la raó, tot cercant l’equilibri i l’harmonia ideal de les formes clàssiques. L’art neoclàssic es contrueix a partir d’un concepte estètic basat en els models grecs, més purs que els romans. Tot i axò, l’estil neoclassicista no s’ha d’entendre com una còpia del món antic sinó com la revisió o l’adaptació d’aquests a les necessitats del segle XIX. Aquesta imitació dels models clàssics també va estar present a l’escultura. La temática religiosa és omnipresent en l’escultura neoclàssica, tractada directament o de manera al·legòrica. Els materials més habituals són el marbre i el bronze, deixant de banda la fusta policromada del Rococó. Els escultors neoclàssics més importants van ser Berter Thorvaldsen i l’italià Antonio Canova. A Espanya cal destacar l’obra d’autors com Damià Campeny i Antoni Solà.

• ROMANTICISME: El terme Romanticisme és el nom amb què es coneix el moviment cultural i artístic que sorgeix a Europa a l’inici del segle XX. No sorgeix tan sols com un estil artístic, sinó també com una actitud vital que afecta tant l’art, la literatura i la música com a la manera mateixa de viure. Les arrels ideològiques s’enfonsen en els grans pensadors del segle XVlll com Rousseau. Aquesta época es proposa un nou ordre ideològic basat en l’exaltació vitalista i la necessitat d’explorar camps nous: exotisme oriental, conflictes bèl·lics, anàlisi psicológica… El Romanticisme va ser un moviment eminentment pictòric basat en l’exaltació de l’individu i les tradicions, l’aspiració a la llibertat individual i nacional, l’historicisme, la comprensió i el sentiment de la natura i la predilecció per l’exòtic.