APOL·LO I DAFNE

——————-

Apol·lo i dafne

—————

Títol: Apol·lo i Dafne
Autor: Gian Lorenzo Bernini
Cronologia: 1622-1625
Localització: Galleria Borghese (Roma)
Estil: Barroc

—-

—

Aquest grup escultòric realitzat en marbre i a partir de la tècnica de talla per Gian Lorenzo Bernini és una de les peces més conegudes del museu on es troba, la Galleria Borghese.

Scipione Borghese- Bust realitzat per Bernini ( Fotografia extreta de popova-artclass.livejournal.com)

L’obra va ser encàrrec del cardenal Scipione Borghese, nebot del papa Pau V. Propietari d’una gran vil·la situada als afores de la ciutat de Roma va dedicar part de la seva vida a la col·lecció d’art antic i de l’època. Va demanar diverses obres a Bernini però aquesta és, sens dubte, una de les més famoses.

Aquesta escultura exempta, de 2,43 metres d’alçada i amb absència de color, està composta per dues figures dempeus: una masculina, representant un Apol·lo inspirat en el de Belvedere, en posició arabesca (pas de ballet) i totalment despullada amb només un mantell estratègicament col·locat per cobrir els genitals i una altra figura femenina, Dafne, que adopta una posició tensa i retorçada, amb què aporta moviment a l’obra.

apolo y dafne.2 — Fotografia extreta de jmnavarro.blogspot.com

Els cossos idealitzats de les dues figures segueixen els cànons clàssics i aconsegueixen donar una bellesa sensual i delicada en el rostre de Dafne i una gran esveltesa en la figura masculina. Cal destacar el tractament que l’autor dóna al marbre a partir de la diferenciació de les textures, aspre en les fulles del llorer i suau i polida en els cossos dels personatges per tal d’accentuar-ne l’anatomia.

Bernini va realitzar l’escultura de manera que els jocs de llum incrementessin el sentit dramàtic de l’escena, aconseguint que llisqués per les superfícies més polides i creés clarobscurs en les zones més rugoses com els cabells o les fulles.

L’autor utilitza una diagonal, que aporta dinamisme i inestabilitat /moviment a les figures, i moltes línies corbes, com en els braços de les figures, que accentuen el dramatisme barroc de l’obra. Aquesta diagonalitat de l’obra la fa totalment asimètrica.

I és que aquesta obra, situada dins del moviment del barroc italià, caracteritzat pel moviment i la teatralització dels missatges, representa el moment de màxima tensió dins d’una història d’amor impossible.

– Fotografia extreta de artebarrococolombia.blogspot.com

Segons el que explica Ovidi en les seves Metamorfosis, Eros, enfadat amb Apol·lo, ja que aquest s’havia burlat de la seva perícia amb l’arc, va disparar al déu una fletxa d’amor amb la punta d’or i a la nimfa Dafne una fletxa de rebuig amb la punta de plom. Apol·lo, bojament enamorat per la nimfa, la va perseguir pels boscos fins que ella, acorralada, va demanar ajuda al seu pare, el riu Peneu, que la va convertir en llorer (daphne en grec). Apol·lo va teixir una corona amb les fulles de l’arbre i la portà sempre per coronar els poetes i els militars victoriosos.

Aquesta escultura representa el moment en el qual Dafne es transforma en llorer i podem observar el contrast entre la cara d’horror de Dafne amb la cara d’embadaliment d’Apol·lo, remarcant el caràcter tràgic, dramàtic i teatral de l’obra.

El tema és clarament mitològic i la funció decorativa, però la seva significació ideològica gira al voltant de tres interpretacions: la simbolització de l’amor impossible, la mutabilitat de la natura i l’home i, la que sembla la més adient, la metàfora del final tràgic d’aquells que es deixen portar pels plaers carnals com diu el díptic situat a la base de l’escultura: ‘’L’amant que cerca el plaer de la bellesa fugissera s’omple les mans de fullaraca o cull fruits d’amarguesa’’.